Bramatopin som gent que bàsicament estem vinculats a les colles de dances i els esbarts, en bona mesura a Es Corbilhuèrs de Les, però també a la Colla de Santa Maria de Mitjaran. Una de les percepcions que tenien, i crec que era  molt real, és que la música  tradicional, la música popular havia quedat més reclosa a l’àmbit estrictament del que eren els esbarts. Per tant, tenia molt poca presència social i havia perdut, el sentit del que es va crear, que era per fer festes, perquè la gent ballés a les places. Com que nosaltres participàvem d’una manera molt activa de la festa del 23 de juny de la Crema de l’Haro, a Les, i, el primer objectiu va ser d’una manera molt poc formal preparar per a aquella nit un concert que retrobés altra vegada la música amb la festa i que la gent pogués ballar i disfrutar amb aquesta música. Aquest va ser l’inici. A partir d’aquí el grup ha anat creixent i ja fa tres anys que està rodant i estem fent coses, i la veritat una mica sorpresos perquè en principi era una cosa molt informal, però ara ja ha esdevingut una cosa que ja ens obliga a ordenar tota aquesta activitat. Tampoc tenim massa temps i l’hem de fer els caps de setmana.

-Llavors vareu començar l’any 2006… 

Sí, vam començar el 2006, ara fa tres anys i l’inici va ser el 23 de juny de 2006.

Bramatopin és un nom triat a l’atzar, un dels instruments musicals més bàsics que tenim, que és una mena de ximbomba feta amb una olla de fang, una pell de corder i el pal que fa la vibració, per tant és una percussió. Ens va agradar la sonoritat del nom i d’alguna manera la referència musical. D’aquí va sortir el nom de Bramatopin.

Els components que originalment vam començar són en Tonho Cuito, la Maria Vergés, l’Anna Geli i jo mateix, després s’han incorporat dos músics més, un que fa el baix elèctric, en Jordi Bardella,  i un altre noi, Llibert Ribó, que toca la viola de roda i la flauta irlandesa. Són dos músics excel·lents que ràpidament van sintonitzar amb la filosofia de Bramatopin.

Hem actuat bàsicament a Catalunya i hem fet alguna sortida a la Fira de Frankfurt, amb una mostra del que era la cultura aranesa. A nivell de Catalunya sí que ja hem recorregut, no tota la geografia, però sí un bon grapat de festivals que es fan a Catalunya; menys, però, a la banda Occitana, tot i que hauria de ser un lloc on Bramatopin hi tingués més incidència…  Aquest estiu hem estat a Vilanuèva d’Òlt (Villeneuve-sur-Lot) a la Universitat Occitana, a finals del mes d’agost. 

També esperem que Occitània sigui dels llocs, juntament amb Catalunya, on aquesta música es pugui sentir amb més força.

Aquest originàriament va ser l’objectiu prioritari de Bramatopin. Després, de la música tradicional estrictament tocada amb altres ritmes i altres textures, han anat sortint altres temes i composicions que són pròpies del grup i que d’alguna manera ja li han anat donant personalitat. 

Han anat diferenciant dos tipus de música o repertoris que s’entrecreuen, però que en definitiva representen aquesta part que té un pes important de composició pròpia i tot allò que hem adaptat o readaptat del que és la música tradicional. Per tant, ara no sé el que pesa més, em costaria dir-ho. Però el grup té ganes de continuar composant i fent coses que només tinguin el ritme i l’aire del territori del País d’Aran, sinó també aquelles lletres i aquelles músiques que poden anar reflectint una realitat. Músiques que tenen llums i ombres, com a tot arreu, i que certament la gent s’hi troba reflectida, per tant això és ara també un motiu afegit per composar i fer música d’arrel tradicional, però amb lletres en sintonia amb l’època que estem vivim.

En la música tradicional, és difícil posar fronteres entre el que és d’aquí o d’allà, perquè hi ha  músiques que han vingut d’Occitània i s’han instal·lat aquí i d’altres que han vingut de Catalunya i han acabat fent-se pròpies d’aquí. Algunes venien de l’Aragó, com la jota, i s’han perdut i hem de veure com recuperar-les. Efectivament, en el nostre cas la composició pròpia se centra bàsicament, en la textura i la nostra personalitat musical. Fem coses pròpies, fem coses que s’inspiren en la realitat del dia a dia i de la quotidianitat dels problemes que té el país. El país i la seva gent, lògicament.

El diatònic s’ha estès moltíssim en aquests darrers anys i ja el tenen incorporat molts grups, no només dels Pirineus sinó de més enllà també, però és veritat que han estat instruments tradicionals perquè eren els instruments de referència al Pirineu.  

A començaments del segle XX, el diatònic va començar un procés d’arraconament que va culminar  amb la seva completa desaparició de la Val d’Aran. Ara es torna a recuperar i jo crec que Bramatopin ha tingut un efecte sobre això. La flauta de tres forats, el diatònic, la viola de roda, la boha i el bot com sacs de gemecs propis del país tornen a tenir una presència als escenaris. Jo crec que hi ha un interès per part de la gent i hi ha uns grups d’esbart i grups de dança que han començat a incorporar aquests instruments. Tornen a recuperar un espai que no haurien d’haver perdut mai i que, en canvi, una falsa modernitat els va arraconar.

Les nostres danses tenen moltes influències del nord. Unes reminiscències i una presència sempre molt indefinida, però que d’alguna manera hi és. Per altra banda, hi ha  els gustos i les afinitats dels músics del grup respecte als referents musicals de cadascú, i amb això hi ha poca homogeneïtat. Cadascú té les seves dèries musicals i tot això s’acaba reflectint, però és veritat que aquestes reminiscències celtes també les trobem en el nostre romànic i en el nostre imaginari.

Nosaltres fem això d’una manera totalment altruista: no hi ha benefici. Els diners que hem guanyat els hem reinvertit en aquest primer disc (Sarabat d’Aran) i el nostre objectiu és únicament aconseguir, d’alguna manera,  que aquesta música soni i que hi hagi al darrera també un cert estel, a partir del qual hi hagi altra gent que també s’hi pugui dedicar i treballi en aquest àmbit. De moment, d’una manera molt modesta anem fent el que bonament podem...

Abans necessitàvem tenir un suport en l’equip de so i ara ja no és necessari perquè quan anem a tocar els equips de so estan contractats. I, aquest, és l’objectiu: que el grup vagi sobrevivint, no tenim problemes. Aquest disc l’hem fet únicament amb els nostres diners; no hi ha cap ajut de caràcter institucional. Només en Pau Donés de Jarabe de Palo ens va cedir de manera totalment gratuïta els estudis de gravació per poder-lo fer.

Aquí a la vall bé i en general ens han donat una bona acollida i el disc ens ha funcionat. També hem aconseguit un objectiu que no és freqüent en la música tradicional i és que aquest disc soni a llocs on habitualment no hi és aquesta música: pubs de nit, les carpes que fan després de la festes majors on el que hi ha sempre és música anglosaxona. Alguna de les peces d’aquest disc ha sonat regularment en aquests llocs. Per tant vol dir que hi ha hagut una identificació entre els joves i la feina que han fet els mijans de comunicació de caràcter local de difusió d’aquesta música i avui això és una realitat. Estem molt contents.

Sí, això ho hauríem de fer a través d’IcatFM suposo... Vam estar, arrel de la nostra presència a Tradicionarius, en una entrevista amb línia folk i altres coses, però després a partir d’allà no sé qui tria... Aquest és el primer disc, si n’hi ha algun altre serà més fàcil.

Hi va haver un conat al començament de quan va sortir el disc. Un conat d’intentar desprestigiar la meva persona política a partir del moment que jo em dedicava a la música i fes concerts i coses com aquestes. Jo crec que no té cap sentit perquè jo la música la feia abans de ser Síndic i el que crec no hauria estat gens estimulant és que algú pel fet d’accedir a un càrrec polític deixés de fer aquest treball en l’àmbit de la cultura. A part de fer música, i d’una manera molt anecdòtica també estic amb una colla de teatre amateur i, per tant, també, per  poc que puc, hi mantinc la meva presència. És veritat que hi ha una limitació en el temps, però, això vol dir que amb els meus companys fem com a molt un concert al mes. Alguns diumenges a la tarda que és el temps que li correspondria a la meva família, els dedico a la música. Però, no entenc que això hagi d’interferir en la meva vida política. Tot el contrari: crec que els polítics hem de donar exemple que, especialment en els llocs i en les cultures que tenen situacions com la nostra o la catalana ens hi hem d’implicar, hem de treballar. Efectivament, el que no s’entendria massa és que jo visqués de la música. Això és una cosa que està feta des de l’altruisme pur i dur i, per tant, com una contribució a difondre i mantenir la nostra llengua i la nostra cultura.

L’aranès és occità i està, diguem-ne, en el marc del que és la variant gascona de l’occità,  que és la més propera a nosaltres. Per tant, sí: és occità emmarcat en aquesta varietat gascona.

No, tothom a l’Aran no el parla. Hi ha al voltant del 60% de gent que el parla, però hi ha gran capacitat de la gent de comprendre’l i, per tant, també de poder-lo parlar, perquè al final la tasca que s’ha fet a l’escola també ha situat els percentatges de gent que pot instrumentalment utilitzar la llengua amb uns percentatges molt alts. Ara, això  no vol dir que tothom el parli, ans el contrari, hi ha un problema molt seriós perquè l’aranès és una llengua que, en aquest moment, des del punt de vista de la seva presència social, en  tenir no els mitjans de comunicació o recursos molt escasos, s’utilitza relativament poc, especialment entre els joves.

Sí, a les escoles l’LEC Diu i espero que si tenim també una llei de política lingüística, una llei de l’occità,  ho dirà també, que aquesta és la llengua vehicular de les escoles. De fet, a l’any 1980 els mestres van prendre la decisió de tenir l’aranès com a llengua vehicular.

Sí, és veritat. És una batalla que no sé si guanyarem o no, però que hi hem d’estar molt a sobre. Molt a sobre perquè la qüestió quina és? Interpreten que la llengua útil, per dir-ho d’alguna manera, és el castellà, més que el català. El català a l’Aran té una situació similar a l’aranès. El català a la Vall era pràcticament inexistent. 

Ara des dels anys 80 cap aquí, té un ús, que crec que està per sota de l’aranès, però en tot cas una presència també relativa. En canvi, la llengua d’ús és el castellà. Per raons diverses: una perquè hi va haver, a principis del segle passat i també a la meitat del segle, uns processos d’immigració molts forts a partir dels quals hi va haver molta presència de castellans, de gallecs i d’andalusos que es van instal·lar a la Vall i que van portar el castellà com a llengua d’ús habitual. D’altra banda, perquè també hi ha el fenòmen del turisme i això ha fet una feina, important. L’aranès, a diferència del que ha pogut passar amb el català, tampoc ha estat mai una llengua reconeguda pels propis estaments territorials, és a dir: els capellans escrivien en català i els notaris i la gent de l’administració ho feien en castellà. Aquesta és una realitat històrica que evidentment ara estem capgiran, perquè ara l’aranès sí és la llengua habitual de les institucions, procurem que ho sigui també en l’àmbit de les escoles, de l’església i, al mateix temps, també, la llengua d’ús comú. Ara, això xoca moltes vegades amb gent que organitza coses o activitats a partir de les quals no acaben d’entendre aquest concepte que l’aranès pugui ser present i ho hagi de ser en tots els àmbits. I, fins i tot, moltes vegades a nosaltres com a administració se’ns colen coses, perquè hauries d’estar molt a sobre de tot i que estan fetes amb tota la bona intenció del món, però que no respecten que les coses han d’estar escrites en aranès. No són moltes, però algunes s’escapen. 

No. Ni la llengua és prou coneguda ni els mitjans que ha posat Catalunya per atendre  les necessitats de la llengua ho són. Jo crec que hem de fer un esforç en l’àmbit de pedagogia davant la societat catalana per explicar la realitat de l’aranès. Jo ho vaig fer l’onze de setembre d’enguany a Lleida. És un dels reptes que tenim. Penso que si el Parlament aprova una llei en aquesta legislatura en el marc de l’occità a Catalunya, quedi regulat, quedi d’alguna manera fixat. També en el marc legislatiu de Catalunya serà més fàcil anar fent tots aquests passos. D’entrada, tenim molt de retard, han passat molts anys i s’ha fet molt poca cosa.  Acabem de signar el primer conveni, ho vaig  fer fa pocs dies amb el vicepresident del Govern per tal que el Consell tingui mitjans per començar a treballar en matèria de llengua, cosa que fins ara això no existia. La Generalitat no destinava recursos a l’aranès. Les coses van canviant, però ho fan massa poc a poc i el més dramàtic és la situació en els mitjans de comunicació on en aquest moment, encara ara, l’aranès és una anècdota.  A la televisió, només s’hi dedica 10 minuts a la setmana i a la ràdio, una hora al dia, que després es repeteix al vespre. En definitva: una hora i mitja de ràdio al dia.

Jo no en seria partidari, és a dir, crec que la independència no és necessària. Altra cosa és quan parlem d’interdependències, que és un altre concepte. L’Aran pot assumir un grau d’autonomia molt alt, que és el que nosaltres esperem i demandem. El 1313, l’Aran va prendre unes decisions que ha mantigut al llarg de la seva història i que, d’alguna manera, aquestes decisions han estat sempre vinculades a Catalunya i jo crec que per moltes raons a nosaltres ens convé mantenir els lligams. Què és el que ens voldria portar a canviar aquesta situació? Doncs si nosaltres fóssim davant una Catalunya que no entén la singularitat, li costa tant que aquí també s’hi han d’esmerçar recursos, que el patrimoni de la llengua és un patrimoni de tothom, per tant aquestes coses han de canviar. I és veritat que fins ara no es pot dir que Catalunya ho hagi fet bé. Si fem balanç de la situació d’aquests 30 anys de democràcia els primers ajuntaments i s’ha consolidat la Generalitat, si els primers recursos establers de la llengua arriben ara, això vol dir que alguna cosa no ha funcionat. Per tant, jo crec que Catalunya ho ha d’entendre. L’Aran vol fer el seu camí en paral·lel a Catalunya, però això implica que totes dues han de trobar un marc per poder-se desenvolupar. I no només en un marc financer, sinó també en un marc de reconeixement, comprensió i que d’alguna manera el context poblacional i de dimensions sigui el que és. Això no ha d’implicar que l’Aran no se senti reconegut, acceptat i apreciat pels catalans. Per tant,  jo en aquest moment no en seria partidari, tot i que en el seu moment aquesta decisió l’hauria de prendre el Ple del Consell General.

-Vídeos de Bramatopin a You Tube 

-Francesc Boya 

-Pam a Pam