-Qui era Lina Llubera?
La vaig veure per primera vegada el 1939 o el 1940 abans de la guerra. Va aparèixer davant meu com una visió, brillant, diferent de totes les dones que jo havia vist abans, com una fada que lluïa... el cabell, els ulls... aquesta va ser la meva primera impressió de nena. A casa nostra venia un munt de gent, de compositors, particularment els que vivien al nostre edifici. Però quan entrava jo només la veia a ella. A ningú més. Després l’amistat es va aturar durant uns anys arran de les circumstàncies de la vida de Prokófiev, que la va deixar. També era molt amiga dels fills de Prokófiev, sobretot del gran, que, per cert, encara és viu.
El petit ja va morir. El 1948 van arrestar Lina al mateix moment en què el govern soviètic va fer públic un decret en què es destruïa Prokófiev i Xostakóvitx, pel qual ja no podien oferir de manera lliure la seva música. En paral·lel Prokófiev va formalitzar la seva relació amb la Mira, la segona dona. Dos mesos després Lina va ser acusada d’espionatge (com era normal en aquell moment) i va ser condemnada a vint anys forçosos a Sibèria. Ella probablement no hauria pogut resistir tots aquells anys, però la sort va fer que Stalin va morir abans, el 1953. Aleshores, de forma progressiva, van anar deixant anar la gent. Després dels vuit anys d’arrest va tornar a Moscou, i va tornar a aparèixer a casa nostra. En retrobar-la vaig veure que no havia canviat. No tenia l’aspecte d’una dona desgraciada. Estava igual d’elegant, de maca... malgrat que ja tenia més de 60 anys. Va ser aleshores quan va començar la nostra veritable amistat, malgrat la nostra diferència d’edat de quaranta anys. Curiosament ella s’interessava per tot. Ella no coneixia la meva generació, li interessava... li interessava la meva professió. Jo aleshores era professora de llengües antigues (llatí, grec, etc.).
Les nostres opinions convergien. Podíem parlar sobre literatura, sobre música, anar al teatre, al Conservatori, al Cinema... intercanviàvem llibres. Però crec que el testimoni més important va ser quan em va dir d’escriure una carta a Andròpov.
Havia demanat en moltes ocasions l’autorització a sortir de Rússia, però sempre l’hi rebutjaven. Tenia moltes ganes de marxar! Per això vam escriure a Andropov, que aleshores era el cap del KGB. Després esdevindria secretari general del Partit Comunista. Ens vam asseure i vam trigar entre dues i tres hores a completar aquella carta, gràcies a la qual, al final, la van deixar sortir.

 -“Locuta latina est tibi”?
La meva formació és clàssica... grec, llatí, hindú... una formació bastant clàssica. Vaig dedicar-hi trenta anys de la meva vida en els quals vaig ser professora de llengües antigues.

-Vostè és filla i mare de músics?
Els meus pares eren compositors tots dos. Van passar anys molt difícils amb el poder soviètic. La meva mare va ser perseguida pel poder soviètic. Li agradaven compositors com Rakhmàninov, Skriabin... sovint els interpretava. El meu pare podia compaginar les seves opinions d’aristòcrata amb tot allò que passava al país. Va treballar molt. Va impulsar una fundació musical. Malauradament va morir molt jove.

-És cert que el poder soviètic va impulsar que tots els artistes visquessin al mateix barri?
No pas al mateix barri.... al mateix edifici!!! Va ser efectivament una idea que venia del poder, la de construir a Moscou un edifici per als compositors, un altre per als pintors, un altre per als arquitectes... el nostre va ser el primer i es va anomenar “la casa dels compositors”.

-Qui eren els seus veïns?
Al pis de dalt hi vivia Khatxaturian, just sobre la meva habitació. Era una persona de molt temperament. Quan tocava, colpejava el terra, cantava... encara que les parets eren bastant gruixudes, jo ho sentia tot. Vaig ser la seva primera espectadora.
Coneixia tots els seus ballets, totes les seves obres... inclosa Gayaneh, que coneixia de memòria. Durant mols anys va ser l’amic més proper, més íntim, dels meus pares. Després, però, van renyir perquè el meu pare era un home de principis i pels principis es van barallar. El motiu era una tonteria, però Khatxaturian era un home que s’ofenia amb facilitat. Més amunt vivia Kabalevski, el ja no tan conegut Yuri Xaporin, Alexandrov, els pares del director d’orquestra Vladimir Yurovski... allà hi vivia tothom, és impossible enumerar-los a tots. El  nostre pis, no sé perquè, era el centre d’atracció d’aquella gent i cada tarda, quan venien a casa nostra, les tertúlies eren increïblement interessants. Parlaven, discutien, tocaven, mostraven les seves darreres composicions musicals amb el piano de cua de casa... reien, xerraven fins molt, molt tard. Una vegada, perquè jo pogués dormir, em van deixar al llit i van anar al pis de Khatxaturian. Jo em vaig despertar i no vaig sentir ningú. Aleshores em va agafar por i amb pijama vaig pujar al pis de sobre, on eren tots. Ho recordo perfectament... També Prokófiev, Xostakóvitx... però aleshores va començar la guerra i tot va canviar. Mai va tornar a ser el mateix.

-Tornan a Prokòfiev, la seva segona dona, Mira Mendelssohn, va ser una dona del partit? Quan va començar amb Prokófiev era molt joveneta i encara no formava part del partit però sí que tenia intenció d’entrar-hi. Mentrestant Prokófiev ja havia assumit que tornar a Rússia el 1936 havia estat un error. Aquella Rússia no era la que ell havia deixat. Va portar tres obres escrites a l’estranger i les van prohibir. Ell havia promès a la Lina que si les coses no anaven bé tornarien a marxar, però un cop dins era impossible poder sortir. Lina insistia a marxar, anava sovint a l’ambaixada... Mira Mendelssohn, en canvi, li intentava donar pau convencent-lo que tot estava bé, que era un nou país, que tot aniria bé. Que ella li trobaria uns librettos que per a ell serien adients: tots soviètics amb l’excepció de Guerra i pau.

-Prokòfiev va morir el mateix dia que Stalin l’any 1953. Què se’n va fer, aleshores, de Lina llubera?
El 1956 va ser alliberada, després de vuit anys de captiveri. Havien anul·lat la sentència condemnatòria. Ella va viure a la Unió Soviètica fins al 1974. Li van rehabilitar tots els seus drets, inclòs el de ser la dona de Prokófiev. Mira Mendelssohn, a més, va morir molt aviat. Lina, amb els seus fills, va ser la representant oficial del compositor. Va ser sempre una dona molt valenta i sempre es va comportar com la dona d’un gran compositor. Després va poder marxar i el darrers quinze anys de la seva vida els va passar a París. Un fill vivia a França i l’altre a Anglaterra.

-Va morir a Londres el 1989 amb quasi 91 anys?
Sí. Tenia molt bona salut. La gent forta era la que sobrevivia al gulag. Ella era forta.

-Vostè va arribar a Barcelona el 1991. Ara veu les coses d’aquell moment de forma diferent?
No. Ho segueixo veient exactament igual. L’única cosa que ha canviat és que aquí he tingut l’oportunitat de llegir molts més llibres que allà.

-Enyora alguna cosa dels anys soviètics?
Soviètic? No! Res!
Ara bé, cada persona té els seus pares, les seves tombes i això és molt important.
Això és molt important per mi. Vaig molt sovint a Moscou, un cop l’any. Els meus llibres es publiquen allà.