Olivares ja havia sortit de la història; el conflicte català i la pèrdua de Portugal (1640) foren els detonants que el feren caure en desgràcia (1643). Abans, però, havia fet una bona recomanació al rei: ...el negocio más importante es hacerse rey de España. No se
contente vuestra Majestat con ser de Portugal, de Aragón, de Valencia y Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, text citat per Batista i Roca.
 

Però amb un nou privat, Felip IV no va canviar res: el declivi no tenia aturador. Poc s'esperava del fill que agafà el seu relleu: Carles II, per la seva malaltia congènita, pogué ser monarca de nom però mai de fets; el regnat iniciat el 1665, a l'edat de quatre anys, sempre serà el d'una minoria d'edat allargada fins arribar a la mort, als trenta-nou anys.

Felip IV nomenà en vida una Junta de Gobierno per dirigir el país durant la minoria d'edat; un pas important, com una lliçó ben apresa dels fets catalans: a més de dos membres castellans, hi havia un valencià, dos catalans i un basc; com una seguretat que les institucions provinciales no patirien més greuges. Elliot diu: "no era un federalisme per convicció, sinó un federalisme per força". Té raó: tot era fruit de la debilitat de Castella. Quan Joan Josep d'Àustria, després de guanyar popularitat a Catalunya, fa un lleu cop d'Estat (1669) i s'imposà al jesuïta Nithard -home de la regent, la reina mare-; semblava que les idees catalanes podien fer forat a Madrid. Però Joan Josep no donà la talla, i fins a la seva mort (1679) només va anar recollint fracasos. Feliu de la Penya, en farà l'epitafi: "Fou de notable sentiment aquesta pèrdua, que hauria estat més gran si no hagués governat" .

Catalunya es movia entre dues realitats: un permanent estat de guerra -entre Castella i França- que en bona part es produïa en territori català; i l'esperançador redreç industrial, sobretot del tèxtil: hi ajudava la demografia, que malgrat una situació adversa feia el miracle de créixer. En la darrera dècada del regnat, Catalunya va rebre l'envit dels francesos per arreu, fins i tot amb l'entrada militar a Barcelona (1697), amb una rara disposició dels governants de la cort: semblava que no tinguessin ganes d'irritar Lluís XIV. Com a corbs, veien venir la mort de Carles -sense descendència- i més d'un s'apuntava al rei francès, el possible àrbitre de la successió; els que s'hi jugaven la pell pels Àustries, els catalans, no entenian res de res.

Entre els que lluitaven contra França hi havia un contingent austríac, a les ordres del príncep de Darmstadt, que va fer-se popular aquí, que va exercí de virrei de Catalunya quan se signà la pau entre Castella i França a Ryswick (1697), i que continuarà a
Catalunya a la mort de Carles II (1700); ell influirà molt la decisió dels catalans. Soldevila resum l'actitud catalana: "hostilitat vers França, discrepància tradicional amb Castella, fidelitat exacerbada a la casa d'Àustria".

Es dibuixaven tres pretendents: el príncep bavarès Josep Ferran, nét de Margarida Teresa, filla de Felip IV; l'arxiduc Carles, fill segon de l'emperador Leopold I; i Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV. Josep Ferran moria un any abans que Carles II, i llavors aquest va canviar el testament: deixà els seus regnes a Felip d'Anjou. A l'abril de 1701 un jove de divuit anys entrarà com a rei a Madrid, i un any desprès Anglaterra i l'Imperi declaraven la guerra a Lluís XIV: hi hauria massa poder en mans dels Borbons.

Felip V visità aviat Catalunya, on celebrà Corts, ningú no es recordava ja de les darreres, i el rei va acceptar Constitucions, institucions; fins i tot va casar-se a Figueres amb Maria Lluïsa de Savoia; darrere de tot hi havia un substancial botí: un milió i mig de lliures votades per les Corts i dotze milions més a pagar en terminis, en sis anys; no pas de gust. Per això quedà en la memòria de molts aquell: con su majestat no se regatea....

En esclatar la guerra, entre les grans potències, per tal de mantenir els drets de l'arxiduc d'Àustria, hi hagué un neguit per totes dues parts: per la catalana, que veia l'arxiduc proclamat rei d'Espanya amb el sentiment soterrat de rebuig al rei francès; per la cort, on s'adonaven de tot això i estaven molt poc convençuts de la lleialtat de la Confederació i, sobretot, de Catalunya. Ja es palpava el profund desacord.

Catalunya farà el pas cap el trencament: a Gènova, el 1705, els catalans Antoni de Peguera i Domènec Parera signaren amb els anglesos un pacte d'aliança, en el qual, a més d'un ajut militar concret, Anglaterra garantia lleis i privilegis catalans; la part
catalana reconeixia l'arxiduc Carles com a rei, Carles III. Eliot hi diu la seva, és clar, a posteriori: "Catalunya cometé un desastrós error ". Carles farà l'entrada a Barcelona al novembre del mateix 1705 i hi haurà Corts, que declararan la Casa de França fora de la llei par a la successió, a Catalunya.

Els regnes de València, Aragó i les Balears, s'uniren a la decisió catalana. Les coses, de moment, anaven més bé per a Carles III fora de la península que a dintre: aquí l'exèrcit de Felip V havia vençut a Almansa les tropes de València i Aragó (1707) -amb la pèrdua fulminant de furs i privilegis dels dos regnes-; i, a Catalunya, Lleida i Tortosa varen caure en mans filipistes; a fora, en canvi, Lluís XIV, exhaust, demanava la pau (1708). Però els aliats exigiren massa: volien que l'exèrcit francès, unit a ells, combatés Felip V si no renunciava a la corona espanyola. Lluís XIV, a contracor, va haver de continuar la guerra; fou una gran ocasió perduda.

La situació a la península es capgirà: ara seran les tropes aliades que derrotaran Felip V: primer a Almenara, i desprès a Saragossa, on entraran a l'agost del 1710. Carles III fins i tot arribà a Madrid, però per poc temps: pel desembre ja s'havia de marxar i les victòries eren per als francocastellans que aculaven els aliats cap a Catalunya; a l'altre camp de batalla, els francesos ocupaven Girona al gener del 1711. Aviat als catalans només els restaven Cardona, Tarragona i Barcelona.

Per acabar-ho d'adobar es produirà un fet decisiu: a l'abril del 1711 moria Josep I, l'emperador austríac, del qual Carles era successor. No s'ho pensà dues vegades: en comptes d'un hipotètic Carles III, molt més segur ser Carles VI, emperador. Començarà ara un joc de cancelleries europees par tal d'acabar la guerra -pels anglesos tornar als temps de l'emperador Carles I era considerat encara pitjor que la unió familiar de França i Espanya-, i hom cercarà de trobar solucions per a aquell poble encara en lluita, al nord-est de la península: com és diu, ah sí, Catalunya! Carles, tot cal dir-ho, des de Viena es preocupava per assegurar que "als seus fidels catalans" se'ls conservessin els seus drets; però a Utrecht, on es negociava, França, amb la intransigència de Felip V com a rerafons, ho tombà tot; els anglesos, els garants davant Catalunya, ara ja no eren els whigs, més liberals, sinó els tories, més conservadors, i, aquests, faran una defensa tèbia.

Al llarg del 1712 les tropes que donaven suport a l'arxiduc se n'anaren de Catalunya, i només quedaren les austríaques. Al març del 1712 es decidí la seva evacuació, i al final de mes deixaven Catalunya sola per continuar la lluita. A Utrecht, pel juliol, s'establirà la pau entre les potències; els anglesos intentaren que quedés indicat el respecte als privilegis catalans. Felip V trobà una fórmula magistral: anirà més enllà, els concedirà "tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles", segons està redactat, i citat per Soldevila.

Pel juliol es reuniren a Barcelona els Braços, el Parlament. El braç militar l'eclesiàstic votaren la submissió, però el popular -el poble menut- decidí la resistència, i els arrossegà a tots. La Generalitat dubtava, però finalment optà per anar a la defensa del Principat. Les paraules de Ferrer i Ciges, cap del braç militar, foren prou clares: "Fineixi la nació amb glòria!". Savien el final, però volien arribar-hi amb el cap ben alt.

Es produïren alçaments de sometents a bona part del territori català, amb accions de Bac de Roda, Desvalls, Carrasclet, Josep Moragues, el marquès de Poal, que foren contrarestades per la tropa reialista i per l'acció soterrada d'alguns filipistes, els anomenats botiflers (traidors a la pàtria); l'acció decisiva es produiria a Barcelona.

El joc europeu tornaria a planar, una altra vegada, sobre la lluita catalana: a Rastadt se signà la pau entre Lluís XIV i Carles VI i aquell tindrà les mans lluires per ajudar el seu nét, per donar el punt i final a la resistència. Barcelona ja estava bloquejada per les tropes filipistes, i ara arribava un gran contingent francès, manac pel duc de Berwick. A l'abril de 1714 el pla de Barcelona veurà el desplegament de 40.000 homes, que assetjaran la ciutat, la bombardejaran i tancaran els camins de mar; anaven segurs cap a la victòria. A dins només hi havia 5.000 combatents, la majoria ciutadans, les milicies de la Coronela.

Barcelona va resistir-ho tot: bombes, malalties, fam, la manca d'elements de defensa; només conservava el tremp per a no doblegar-se. No fou suficient: el 3 de setembre les muralles s'esberlaren i Berwick exigia la rendició; Rafael de Casanova, conseller en cap, i Antoni Villaroel, comandant, estaven disposats a negociar-la; però el poble menut dirà altra vegada que no i la lluita va continuar.
L'11 de setembre les tropes entraren, i es va lluitar per les places, els carrers, a les portes de les cases, amb barricades. Rafael de Casanova quedà ferit enarborant el pendó de Santa Eulàlia, i llavors Villaroel cregué que s'havia de capitular. Cert, no hi havia res a fer... Cardona, que encara resistia amb Desvalls al cap, es rendiria dies després.

El duc de Berwick venia amb la lliçó ben apresa: acabar amb totes les institucions, i nomenar una Junta Superior de Justicia y Gobierno, integrada per botiflers (traidors) i que s'estengué per tota la Catalunya sotmesa. Tot seguit es passà a la repressió: militars i polítics executats, molts empresonaments, béns confiscats. La Junta va governar el país, amb José Patiño al capdavant, fins l'any 1716, quan Felip V ja tenia a punt la seva obra mestra: el "Decret de Nova Planta".

Es tractava de posar en funcionament tot un nou sistema amb uns criteris autoritaris, amb el precepte sin la menor diferencia en nada, ja inaugurat després de la victòria d'Almansa. Els punts principals del Decret eren: